Som Provisionals: cuidar el morir per cuidar la vida

“Cuidar la mort és cuidar la vida”. Aquesta és una de les premisses que evoquen les reflexions de Som Provisionals, una associació que treballa per la cura i la relació conscient amb el fet de morir. Darrere aquesta entitat hi ha la Júlia Sánchez Cid, l’Alba Calvo Benet i la Núria Puigdevall Salvans, tres persones que posen consciència, cura i atenció a una temàtica sovint percebuda com a tabú i que ens qüestiona el que és més inherent a l’ésser humà: la mort. I quan es parla de la mort o es viu de manera propera, és inevitable fer-se preguntes sobre la vida i el seu sentit.

És per això que a través de la seva entitat, Som Provisionals, ofereixen formacions, dinamitzen grups de dol i fan divulgació sobre el procés final de vida, el dol i la mort. També col·laboren fent cerimònies de comiat i projectes artístics, i formen part de la plataforma eCures, integrada per cinc entitats de la província que es dediquen a les cures i a l’atenció de persones.

En aquest vídeo podreu fer-vos una idea de qui són i què fan Som Provisionals, com han descobert l’Ateneu Terres Gironines, quin acompanyament han rebut i per què l’economia social i solidària és l’únic model que s’ajusta als seus principis. En parlem de tot plegat amb les seves impulsores i també amb en Xevi Iglesias, tècnic del cercle de Cures i Persones Migrants de l’Ateneu.

Esborrant la dicotomia vida o mort

Els camins que van portar aquestes tres persones a plantejar-se i qüestionar-se la mort i com morim són diversos i mereixerien un article a banda. Sigui com sigui, l’experiència vital i la curiositat van ser un motor perquè totes tres acabessin confluint. I també reflexionant. “Morir… Morir forma part de la vida. La cultura occidental insisteix en fer la dicotomia vida o mort. Però com que morir forma part de la vida, la pregunta ha de ser, com cuidem la vida? Com estem cuidant la vida perquè siga possible que la gent puga morir d’una manera cuidada, desitjada, amb calma i seguint els ritmes naturals de la seua pròpia experiència. Però… què passa? Com que vivim en un món en el qual no es cuida la vida, hi ha moltes morts que són evitables i moltes maneres de morir que són horribles i que podrien ser evitables, aleshores cuidar el morir no només té una dimensió que quan una persona s’està morint tinga tots els recursos morals, espirituals i mèdics per poder viure aquesta experiència com desitja, amb calma i vivint-la, i el seu entorn també, sinó també tot lo previ”, reflexiona Sánchez Cid.

El plantejament per cuidar com morim implica posar la mort al centre i naturalitzar-la. “La mort és un tabú. És EL TABÚ. El tabú del sexe hi és, però potser en els últims anys s’ha anat obrint. El tabú de la mort continua sent-hi, i més en una societat com la que vivim ara, capitalista, que tira endavant i que ens enfoca cap a uns objectius que no són els de dins sinó que són els de fora, els del sistema. Perquè no tenim més remei que anar tirant i anar tirant per sobreviure. Aquest tabú a la mort penso que ens fa més invisibles també els nostres objectius de vida i crec que el sistema no ens acompanya a viure la mort amb presència perquè no interessa que ens plantegem què volem fer a la vida i menys què volem fer quan ens morim”, afegeix Núria Puigdevall.

“Quan arriba aquest moment és un moment de pànic moltes vegades: què faig jo ara, com m’acomiado? I poder acompanyar a totes aquestes persones, a l’entorn, que es puguin acomiadar i poder donar aquesta presència serena és molt valuós per la gent. Perquè a vegades l’únic que necessites és que algú et digui que ho estàs fent bé i que és important estar allà”

Una certesa que no podem esquivar

L’única certesa que tenim és que totes, tard o d’hora, morim. I quan això passa en un entorn proper, i sempre acaba passant, tenir informació al respecte permet poder prendre decisions lliurement. Un fet fonamental si tenim en compte que estem parlant d’un moment de gran impacte. “Com que són uns moments molt difícils i la mort és un tabú en la vida, no en parlem amb la família, no en parlem amb les nostres amistats o no pensem la nostra pròpia mort i quan arriba aquest moment és un moment de pànic moltes vegades: què faig jo ara, com m’acomiado? I poder acompanyar a totes aquestes persones, a l’entorn, que es puguin acomiadar i poder donar aquesta presència serena és molt valuós per la gent. Perquè a vegades l’únic que necessites és que algú et digui que ho estàs fent bé i que és important estar allà i sortir del pànic”, explica Alba Calvo.

Curta, dolorosa, fràgil i mortal. La vida té molts adjectius i visibilitzar-los sovint destapa altres preguntes que, un cop apareixen, no podem esquivar. Perquè assumir que sí, que som provisionals, implica prendre consciència que no tenim un temps il·limitat. I, com cita Michael Ende al llibre infantil Momo: “Si les persones fossin conscients de què és la mort, ja no li tindrien por. I si no li tinguessin por, ningú els hi podria robar, mai més, el temps de vida”.